Quatre illes

Vaig escriure això per al fanzine dels vàlius en ocasió de l’estrena del seu nou single Mercè (La Castanya, 2016). La idea era intentar escriure alguna cosa sobre la cançó “Mercè” de la Maria del Mar Bonet. Jo vaig escriure sobre la idea del retorn i la memòria. Podeu escoltar la cançó aquí i la versió dels vàlius aquí

Quatre illes

El retorn a casa està fet d’ones que permeten apropar-te al teu passat, veure’l i olorar-lo, enyorar-te o inventar-te’l, però mai desembarcar i posar-hi els peus. Tornar mai és tornar. Tornar és una illa.

Berliner

L’Alan Berliner té un documental molt curtet i intens que es diu Nobody’s Business en què a través d’una entrevista fallida intenta descobrir la relació del seu pare -un fill d’immigrants jueus de centreeuropa replantats als Estats Units- amb la memòria familiar. El seu pare vindria a ser l’antònim de Martí de Riquer: un home que viu d’esquenes al passat, que no mostra cap mena d’interès per la seva pròpia genealogia -per no saber, no sap ni de quin país provenen els seus pares- i s’indigna per la curiositat del fill (“that is nobody’s business!”) quan aquest intenta obrir-se pas. “Aquí no hi ha res de bo per mirar, tu tira endavant, que ets americà”, sembla dir-li. No és un cas aïllat, moltes famílies que van viure un trencament traumàtic per culpa de les desgràcies del segle XX van construir un sistema de valors nou per fer un reset vital un cop creuaven l’Atlàntic. La desmemòria pesava menys, deixaven la casa en flames. Oblidar d’on ets et permet ser la primera generació de la família, el nou començament.

ADN

S’ha posat molt de moda als Estats Units un servei força econòmic de recuperació d’informació genètica que, suposadament, informa dels orígens dels teus avantpassats. Amb una mostra comparada d’ADN, indica els percentatges de semblança cromosòmica amb les poblacions del món. Sobretot entre els afroamericans, aquest servei s’ha fet molt llaminer. Sovint tenen poca informació familiar -molts són descendents d’esclaus enviats a Amèrica des de l’Àfrica- i aquests percentatges els regalen un relat identitari, una idea de si mateixos on agafar-se. Se’ls proveeix d’una forma d’autoafirmació que contraresti la seva encara degradant marginació contemporània. “Bring your ancestry to life through your DNA. Discover your ancestral origins and trace your lineage with a personalized analysis of your DNA.” $149.5.  La democràcia capitalista els roba el present i els ven la ficció d’un passat, els fabrica una casa al cervell, un lloc al qual un dia, potser, tornar.

Badalona

La identitat és una tensió entre les expectatives del futur i el pes de la memòria. Entre preguntar-nos ‘qui sóc’ i respondre o bé d’on vinc o bé què vull hi ha un joc de distàncies que varia segons aquesta tensió. I com la identitat, el retorn tampoc és mai una qüestió binària. Jo que sóc de Badalona i ara he tornat a ocupar la que era la meva casa familiar, aquest cop, però, amb amics, descobreixo que del meu “retorn” a casa només en queden les formes, l’esquelet d’un espai que ja és un altre. Els llibres de medicina al despatx, els mobles o les rascades de les rajoles són restes arqueològiques de quan aquesta casa era casa meva i jo tenia 10 anys. Ara, les tasses de cafè comprades per internet, els abrics dels meus companys o el router de Movistar són noves presències que proclamen que això és casa nostra, ara i aquí, una casa diferent que s’ha sedimentat sobre de l’anterior. El veritable retorn a casa, el pur, només és possible en forma de record, és a dir, de ficció.

Mercè

El primer moment va ser molt difícil per a mi, perquè em sentia molt… No ho vaig saber veure fins aquella nit que vaig arribar a Barcelona, amb la meva mare que em va acompanyar. Vaig veure clar que allà passava una cosa que a mi em molestava moltíssim, no sabia exactament què, però era gairebé físic. Sentir que la meva mare marxava i que jo no tornava amb ella a Mallorca, o sigui que Mallorca ja quedava a una certa distància de mi i que s’havia tallat alguna cosa en aquell moment… Vaig pensar o bé baixo l’escala darrere la meva mare i deixo Barcelona del tot i me’n vaig a Mallorca, que eren les ganes que en tenia, o em quedo aquí. Vaig tancar-me en una habitació i vaig pensar: no sortiràs d’aquí. He de quedar-me perquè he de treballar i estudiar una sèrie de coses que estava segura que a Mallorca no hagués pogut fer.