Mort a la crítica professional

(Too long, didn’t read: Problema: la crítica cultural és dèbil i bonista, els interessos econòmics de la indústria i els mitjans no permeten al periodista emetre judicis amb llibertat. Proposta: que la crítica cultural sigui cosa de la societat (convidada a expressar-se als mitjans) i que els periodistes es dediquin a investigar, enregistrar, informar i, per sobre de tot, a vigilar, però no a donar la seva opinió com si fos la del mitjà)

La Laura G. Ortensi ha escrit a Somatents un text valent en defensa de la professionalitat del periodista cultural a l’hora de fer la seva feina. Reclama llibertat laboral davant les pressions de les estructures de poder dels mitjans i la precarietat general del sector. Subscric tot el seguit de bones pràctiques que proposa per al periodisme, però (sempre hi ha un però) no per al món de la crítica cultural professional. La crítica cultural professional no té gaire bona salut, però no ha mort. Jo proposo: què tal si la matem?

Per a què serveix la crítica cultural?

La crítica cultural és una conversa entre la societat i la creació cultural que aquesta genera. Una ruta de marques fetes de criteris per no perdre’s. A curt termini, aquestes marques ajuden a seleccionar i interpretar la creació cultural. A llarg termini, es converteixen en documents útils per a revisar les preferències històriques de la societat.

La crítica cultural és molt útil, perquè permet traçar aquesta cronologia del gust. Vista des d’una perspectiva històrica, no parla tant de la qualitat de les creacions com dels dèficits, neguits i interessos de la societat on sorgeixen. La falta de dones i de cultures no occidentals en el cànon oficial de la literatura n’és un exemple. L’esforç i interès per generar nous cànons alternatius n’és un altre.

Però no hem d’oblidar que els judicis de valor, no importa l’experiència acumulada o el grau de coneixement de la ploma que els signa, sempre són referències essencialment subjectives i, per tant, construïdes a partir d’una sèrie de patrons no universals.

Professionalitzar el gust

Diu Pitchfork que el darrer disc de Kendrick Lammar és un 8.6 sobre 10. Ha baixat 0.7 punts des del To Pimp a Butterfly i 0.9 de goood kid, m.A.A.d city. Ho diu amb uns números en vermell al costat de la portada envoltats d’un cercle també vermell. Tots tres estan catalogats en l’apartat de “Best New Music”. En realitat, però, tots tres textos que justifiquen aquests números no són més que Kris Ex, Craig Jenkins i Jayson Greene parlant de les seves experiències sobre els tres discos en tres moments i criteris diferents… transmutats en una etiqueta eterna: Best. New. Music.

La crítica cultural com a gènere professional és una conseqüència més de l’aspiracionisme científic del periodisme. El periodisme vol ser una ciència social que cal estudiar a les facultats, sobre la qual cal fer recerca i destinada a produir professionals capaços d’emetre judicis no personals sinó especialistes.

En el cas de la crítica cultural professional, els periodistes creuen que ajuden a la societat a interpretar la seva salut cultural amb uns patrons universals. Sentències clares, judicials, sense incerteses. Les estrelles, puntuacions i altres criteris purament jeràrquics són només les conseqüències més evidents de plantejar l’aproximació periodística a la cultura basada en la necessitat de posicionar el periodista de filtre entre creadors i societat. Aquesta posició d’intermediari ha estat acceptada per tothom i, tal i com explicava la Laura G. Ortensi, ha acabat per degradar el gènere, convertint-lo en un zombie. “Si volem textos pràcticament promocionals, hem d’invertir sistemàticament entrades d’espectacles i exemplars gratuïts per erosionar l’esperit crític d’aquest intermediari”.

La vostra opinió, el vostre ofici

En una discussió de Twitter de fa uns dies,  l’Empar Moliner li retreia a la Marina Espasa haver fet una crítica de la seva novel·la tenint-ne també ella una al mercat. Jo em posiciono al revers total del que demana l’Empar. Jo no vull saber què pensa l’ARA en boca d’una especialista que es mirarà amb fredor objectiva si la novel·la és bona o dolenta. Jo vull saber què en pensa la Marina Espasa, que també és escriptora i acaba de treure la seva novel·la. Llegint-la sabré més coses de totes dues i de quina mena de literatura fan i volen. I que després l’Empar faci el mateix amb la de la Marina. D’igual a igual, sense que cap de les dues transmuti en l’opinió oficial del mitjà.

Tot i que el mantra exagera quan diu que a Internet tots hem passat de ser consumidors passius a agents creadors actius, sí que hi ha un creixent espai coral de pensament, d’acció i d’opinió. Ja no cal accés a un mitjà de comunicació per ser un altaveu. (Mireu, per exemple, que escric això des d’una pàgina web amb el meu cognom d’URL. Fuck yes.) L’era dels blogs, de les discussions a les xarxes socials i de la conversa digital ha dissolt aquesta posició de poder del crític professional.

Fent una mica de zoom in, aquest poder no se sustenta en res. No existeix una visió professional especialista de la cultura. Les bases amb les que s’erigeix aquesta professionalitat són falses: una major experiència? un coneixement més profund? Més experiència i més profunda que qui, què i quan?

Ull, la crítica cultural als diaris, revistes i webs és vital. Però la forma, els protagonistes i les condicions han de ser diferents. Aturem-ne la professionalització. Eliminem la disfressa de certesa. Obrim les portes a veus externes. Que la remuneració o les acreditacions siguin per a suports no sistemàtics, per ajudar al mitjà a generar aquesta mena de contingut amb externs. Les relacions de dependència i el poder d’influència de la indústria seran els primers afectats.

– I per tant, no, els periodistes del mitjà no han de gaudir de forma sistemàtica d’entrades gratuïtes ni privilegis especials!

– Com vols que fem la nostra feina si no hi tenim accés gratuït? Vols que paguem per treballar?

– No, però la vostra opinió no hauria de ser el vostre ofici. La funció del periodista cultural no hauria de ser la crítica cultural. La crítica cultural és l’excusa del periodista cultural per no fer periodisme. La vostra feina és fer periodisme.

Hola Albert, sóc periodista cultural. QUÈ VOLS QUE FACI, pesat?

El periodista cultural no ha de desaparèixer, evidentment. Però potser cal fer mudances. Us proposo un triàleg d’idees per recuperar el periodisme cultural.

Investiga el procés creatiu. El periodista ha de reclamar accés entre bambolines. Ha de poder conèixer els ingredients de cada producció: les referències, el context, les intencions… Posar l’assaig al centre del tauler. Ha de reclamar accés transparent als pressupostos, als permisos i els esforços de producció. Ha de gaudir de contacte directe amb els creadors, artistes i pensadors.

Enregistra, arxiva i cataloga. El paper del periodista d’avui en dia també ha de ser preservar la memòria històrica de les generacions futures. Internet = soroll i velocitat, i precisament per això, algú ha de protegir amb les seves eines tot el que es pugui salvar de l’oblit. Defugir la dictadura de l’actualitat amb reportatges llargs pensats per a que les generacions futures també els entenguin. Recuperem l’actitud de programes com A Fondo o Personatges de RTVE. Pensem-hi: els links no s’esgrogueeixen. Són una oportunitat d’or per explicar-nos en primera persona a la gent del futur. Hola, gent del futur.

Exerceix de contrapoder. Intenta interpretar els valors dominants de la teva cultura i intenta analitzar tot el que succeeix al teu voltant de manera crítica. Pensa en cada un dels actors que permeten la creació cultural i fes-los constants controls de salut i de bones pràctiques. Investiga la indústria cultural, els seus vicis i limitacions i posa-les al descobert.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *