De taps i revolucions generacionals

Imaginem l’accés al centre de poder d’una societat com una sala molt gran plena de cadires de diverses mides. Cada x temps, les persones van entrant i van seient. Els que arriben primer, seuen a les cadires més grosses. I, a mesura que va arribant gent, els que venen després van seient en cadires més petites, cadiretes XXS i, quan tot ja està ple, seuen a terra o es queden dempeus a esperar.

Llavors, de tant en tant, els que van arribar primer, desapareixen per llei de vida i tot el sistema es mou: tothom agafa una cadira més gran. Els de les cadires petites celebren la seva millora social, els de les cadiretes infantils ja veuen l’èxit futur a tocar i els que estaven dempeus intenten seure a terra, mirant-s’ho tot amb certa mandra. Alguns, acabats d’arribar, surten a fora a fumar per no aguantar l’espectacle.

La generació D de l’article del periodista Sergi Picazo vindria a ser la que, en aquests moments, va passant de les cadiretes petites a les cadires grans. Així doncs, és normal que Picazo ho celebri amb un manifest. Ara veureu, ara deixeu-nos fer, ara ens esforçarem al màxim, ara nosaltres.

El problema d’aquesta perspectiva és que no resol el problema original d’aquest sistema, sinó que en legitima la continuïtat al regenerar i mantenir el que jo en dic nacionalisme generacional.

Equívocs

El nacionalisme generacional provoca una sèrie d’equívocs. Un dels més importants és que una generació no té un valor polític intrínsec. Res em fa ser més proper al Pequeño Nicolás que a Pasqual Maragall. Haver compartit en Tomàtic i El món del Beakman amb, per exemple, la Janet Sanz, no determina que tinguem una forma de fer similar o que els seus èxits i fracassos siguin els dels meus. L’edat i l’època que ens ha tocat viure són condicionants, és clar, però subordinats a l’educació que hem rebut, la naturalesa de les nostres relacions familiars o la capacitat econòmica que hem disposat.

El problema d’una lectura generacional és que, tenint trajectòries sovint oposades, permet posar en un mateix vaixell a Alberts Riveres i Davids Fernándezs, a Sergis Pàmies i Màrius Carols.

Això provoca una cosa terrible: es tendeix a exagerar la influència de l’edat en la forma de les accions i això provoca que se’ns distregui la mirada del seu contingut polític.

Un altre equívoc del nacionalisme generacional és que considera una proesa assolir el poder. Una generació no neix i mor per un esforç col·lectiu intern, sinó per llei de vida. La suposada revolució dels nascuts en democràcia es podia preveure quan van néixer, igual que la nostra o la següent, o la següent. Els més antics es moren o es jubilen i algú els ha de substituir. En el moment que sembla que n’hi ha uns quants que es jubilaran de cop, algú detecta un canvi generacional, i l’anuncia.

Però és un moment artificial. Aquest moment és ara.

Mites

El problema de l’accés al poder d’una generació determinada és que permet crear un mite dels propis èxits i fracassos. La generació de la Transició alliçona des d’un èxit prematur: van posar el mecanisme en marxa mentre la Generació D llegia còmics i la meva, la Generació ?*, portava bolquers i gràcies. Ells aixequen la veu i ens poden dir que tot això abans eren camps, que tot això ho han fet ells. Per contra, la generació D ha viscut un tap generacional molt greu que permet un altre discurs igualment mitològic, i que, resumint malament l’article de Sergi Picazo, seria alguna cosa com: hem esperat tot aquest temps, ens hem guanyat l’accés al poder i ara ens ho mereixem. Deixeu-nos passar.

Qualsevol dels dos mites és bo per regenerar i mantenir un nou tap i per tant regenerar i mantenir el problema per a les següents generacions. La revolució generacional és tan sols un canvi d’estatus d’uns quants. Segur que els lideratges de la generació D tindran un altre to que els de la T, però si no trenquen amb la pròpia lògica generacional, no hauran fet més que repetir els passos d’aquells a qui han criticat per no deixar anar les mans del volant.

Conseqüències

El nacionalisme generacional exclou les generacions superiors i posteriors de la centralitat. Sí que llegirem els clàssics i recordarem els bons de la vostra generació, però ara manem nosaltres! Sovint també es mostra paternalista o exagera sobre el potencial posterior: aquests sí que venen forts, ens jubilaran! Darrere d’aquestes expressions, però, s’hi detecta més recel que confiança i més por que esperança.

El tap de la generació T ha provocat disfuncions greus en la següent generació, suficients per veure que no hem de repetir l’experiència. Moltes les explica bé Picazo al seu article. L’altre dia, a Twitter, vaig intentar explicar-ne una altra:

La falta d’esperances en la participació social activa fa que aquells intel·lectuals (polítics, periodistes, filòsofs, historiadors, poetes…) cridats a generar pensament i acció, es desmotivin, es tanquin en si mateixos i es tornin cínics i agres. Ser jove no té cap valor intrínsec, però perdre les veus d’una generació per falta d’oportunitats és perillós per la memòria col·lectiva i per la qualitat cultural i política del país.

Respostes

Jo felicito a Sergi Picazo i als membres de la Generació D per haver assolit la cadira gran, però els crido a trencar amb la lògica de les generacions. Només qui és al centre ho pot fer. Jo us dic: sigueu cecs a l’edat, sigueu inclusius per dalt i per sota i oblideu el propi mite.

Accepteu en posicions de poder als talents joves i vells i feu seguir viva la cadena de transmissió, fomenteu la conversa entre qui us sembli interessant, hagi nascut quan hagi nascut. Si ho assoliu haureu ajudat a crear una societat on el que determina el teu paper polític o cultural són les ganes que tens de participar i no quant temps fa que esperes per fer-ho.

En definitiva, la meva resposta és: no feu de Manuel Cuyas, feu de Francesc Garriga, feu de Ramon Barnils.

 

* No em sé la lletra que em tocaria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *