Veus de la Frontera Sud

Ja fa uns dies que correm per Marroc, Ceuta i Melilla amb la Caravana Abriendo Fronteras. Aquest és un petit remix d’alguns discursos, idees i situacions que constrenyen la vida per la frontera sud d’Europa.
 

Si voleu conèixer bé què passa a la vostra frontera real més propera passeu per l’Informe Audiovisual Frontera Sur d’Iridia – Centre de Defensa de Drets Humans, Fotomovimiento i Novact.

De taps i revolucions generacionals

Imaginem l’accés al centre de poder d’una societat com una sala molt gran plena de cadires de diverses mides. Cada x temps, les persones van entrant i van seient. Els que arriben primer, seuen a les cadires més grosses. I, a mesura que va arribant gent, els que venen després van seient en cadires més petites, cadiretes XXS i, quan tot ja està ple, seuen a terra o es queden dempeus a esperar.

Llavors, de tant en tant, els que van arribar primer, desapareixen per llei de vida i tot el sistema es mou: tothom agafa una cadira més gran. Els de les cadires petites celebren la seva millora social, els de les cadiretes infantils ja veuen l’èxit futur a tocar i els que estaven dempeus intenten seure a terra, mirant-s’ho tot amb certa mandra. Alguns, acabats d’arribar, surten a fora a fumar per no aguantar l’espectacle.

La generació D de l’article del periodista Sergi Picazo vindria a ser la que, en aquests moments, va passant de les cadiretes petites a les cadires grans. Així doncs, és normal que Picazo ho celebri amb un manifest. Ara veureu, ara deixeu-nos fer, ara ens esforçarem al màxim, ara nosaltres.

El problema d’aquesta perspectiva és que no resol el problema original d’aquest sistema, sinó que en legitima la continuïtat al regenerar i mantenir el que jo en dic nacionalisme generacional.

Equívocs

El nacionalisme generacional provoca una sèrie d’equívocs. Un dels més importants és que una generació no té un valor polític intrínsec. Res em fa ser més proper al Pequeño Nicolás que a Pasqual Maragall. Haver compartit en Tomàtic i El món del Beakman amb, per exemple, la Janet Sanz, no determina que tinguem una forma de fer similar o que els seus èxits i fracassos siguin els dels meus. L’edat i l’època que ens ha tocat viure són condicionants, és clar, però subordinats a l’educació que hem rebut, la naturalesa de les nostres relacions familiars o la capacitat econòmica que hem disposat.

El problema d’una lectura generacional és que, tenint trajectòries sovint oposades, permet posar en un mateix vaixell a Alberts Riveres i Davids Fernándezs, a Sergis Pàmies i Màrius Carols.

Això provoca una cosa terrible: es tendeix a exagerar la influència de l’edat en la forma de les accions i això provoca que se’ns distregui la mirada del seu contingut polític.

Un altre equívoc del nacionalisme generacional és que considera una proesa assolir el poder. Una generació no neix i mor per un esforç col·lectiu intern, sinó per llei de vida. La suposada revolució dels nascuts en democràcia es podia preveure quan van néixer, igual que la nostra o la següent, o la següent. Els més antics es moren o es jubilen i algú els ha de substituir. En el moment que sembla que n’hi ha uns quants que es jubilaran de cop, algú detecta un canvi generacional, i l’anuncia.

Però és un moment artificial. Aquest moment és ara.

Mites

El problema de l’accés al poder d’una generació determinada és que permet crear un mite dels propis èxits i fracassos. La generació de la Transició alliçona des d’un èxit prematur: van posar el mecanisme en marxa mentre la Generació D llegia còmics i la meva, la Generació ?*, portava bolquers i gràcies. Ells aixequen la veu i ens poden dir que tot això abans eren camps, que tot això ho han fet ells. Per contra, la generació D ha viscut un tap generacional molt greu que permet un altre discurs igualment mitològic, i que, resumint malament l’article de Sergi Picazo, seria alguna cosa com: hem esperat tot aquest temps, ens hem guanyat l’accés al poder i ara ens ho mereixem. Deixeu-nos passar.

Qualsevol dels dos mites és bo per regenerar i mantenir un nou tap i per tant regenerar i mantenir el problema per a les següents generacions. La revolució generacional és tan sols un canvi d’estatus d’uns quants. Segur que els lideratges de la generació D tindran un altre to que els de la T, però si no trenquen amb la pròpia lògica generacional, no hauran fet més que repetir els passos d’aquells a qui han criticat per no deixar anar les mans del volant.

Conseqüències

El nacionalisme generacional exclou les generacions superiors i posteriors de la centralitat. Sí que llegirem els clàssics i recordarem els bons de la vostra generació, però ara manem nosaltres! Sovint també es mostra paternalista o exagera sobre el potencial posterior: aquests sí que venen forts, ens jubilaran! Darrere d’aquestes expressions, però, s’hi detecta més recel que confiança i més por que esperança.

El tap de la generació T ha provocat disfuncions greus en la següent generació, suficients per veure que no hem de repetir l’experiència. Moltes les explica bé Picazo al seu article. L’altre dia, a Twitter, vaig intentar explicar-ne una altra:

La falta d’esperances en la participació social activa fa que aquells intel·lectuals (polítics, periodistes, filòsofs, historiadors, poetes…) cridats a generar pensament i acció, es desmotivin, es tanquin en si mateixos i es tornin cínics i agres. Ser jove no té cap valor intrínsec, però perdre les veus d’una generació per falta d’oportunitats és perillós per la memòria col·lectiva i per la qualitat cultural i política del país.

Respostes

Jo felicito a Sergi Picazo i als membres de la Generació D per haver assolit la cadira gran, però els crido a trencar amb la lògica de les generacions. Només qui és al centre ho pot fer. Jo us dic: sigueu cecs a l’edat, sigueu inclusius per dalt i per sota i oblideu el propi mite.

Accepteu en posicions de poder als talents joves i vells i feu seguir viva la cadena de transmissió, fomenteu la conversa entre qui us sembli interessant, hagi nascut quan hagi nascut. Si ho assoliu haureu ajudat a crear una societat on el que determina el teu paper polític o cultural són les ganes que tens de participar i no quant temps fa que esperes per fer-ho.

En definitiva, la meva resposta és: no feu de Manuel Cuyas, feu de Francesc Garriga, feu de Ramon Barnils.

 

* No em sé la lletra que em tocaria.

Mort a la crítica professional

(Too long, didn’t read: Problema: la crítica cultural és dèbil i bonista, els interessos econòmics de la indústria i els mitjans no permeten al periodista emetre judicis amb llibertat. Proposta: que la crítica cultural sigui cosa de la societat (convidada a expressar-se als mitjans) i que els periodistes es dediquin a investigar, enregistrar, informar i, per sobre de tot, a vigilar, però no a donar la seva opinió com si fos la del mitjà)

La Laura G. Ortensi ha escrit a Somatents un text valent en defensa de la professionalitat del periodista cultural a l’hora de fer la seva feina. Reclama llibertat laboral davant les pressions de les estructures de poder dels mitjans i la precarietat general del sector. Subscric tot el seguit de bones pràctiques que proposa per al periodisme, però (sempre hi ha un però) no per al món de la crítica cultural professional. La crítica cultural professional no té gaire bona salut, però no ha mort. Jo proposo: què tal si la matem?

Per a què serveix la crítica cultural?

La crítica cultural és una conversa entre la societat i la creació cultural que aquesta genera. Una ruta de marques fetes de criteris per no perdre’s. A curt termini, aquestes marques ajuden a seleccionar i interpretar la creació cultural. A llarg termini, es converteixen en documents útils per a revisar les preferències històriques de la societat.

La crítica cultural és molt útil, perquè permet traçar aquesta cronologia del gust. Vista des d’una perspectiva històrica, no parla tant de la qualitat de les creacions com dels dèficits, neguits i interessos de la societat on sorgeixen. La falta de dones i de cultures no occidentals en el cànon oficial de la literatura n’és un exemple. L’esforç i interès per generar nous cànons alternatius n’és un altre.

Però no hem d’oblidar que els judicis de valor, no importa l’experiència acumulada o el grau de coneixement de la ploma que els signa, sempre són referències essencialment subjectives i, per tant, construïdes a partir d’una sèrie de patrons no universals.

Professionalitzar el gust

Diu Pitchfork que el darrer disc de Kendrick Lammar és un 8.6 sobre 10. Ha baixat 0.7 punts des del To Pimp a Butterfly i 0.9 de goood kid, m.A.A.d city. Ho diu amb uns números en vermell al costat de la portada envoltats d’un cercle també vermell. Tots tres estan catalogats en l’apartat de “Best New Music”. En realitat, però, tots tres textos que justifiquen aquests números no són més que Kris Ex, Craig Jenkins i Jayson Greene parlant de les seves experiències sobre els tres discos en tres moments i criteris diferents… transmutats en una etiqueta eterna: Best. New. Music.

La crítica cultural com a gènere professional és una conseqüència més de l’aspiracionisme científic del periodisme. El periodisme vol ser una ciència social que cal estudiar a les facultats, sobre la qual cal fer recerca i destinada a produir professionals capaços d’emetre judicis no personals sinó especialistes.

En el cas de la crítica cultural professional, els periodistes creuen que ajuden a la societat a interpretar la seva salut cultural amb uns patrons universals. Sentències clares, judicials, sense incerteses. Les estrelles, puntuacions i altres criteris purament jeràrquics són només les conseqüències més evidents de plantejar l’aproximació periodística a la cultura basada en la necessitat de posicionar el periodista de filtre entre creadors i societat. Aquesta posició d’intermediari ha estat acceptada per tothom i, tal i com explicava la Laura G. Ortensi, ha acabat per degradar el gènere, convertint-lo en un zombie. “Si volem textos pràcticament promocionals, hem d’invertir sistemàticament entrades d’espectacles i exemplars gratuïts per erosionar l’esperit crític d’aquest intermediari”.

La vostra opinió, el vostre ofici

En una discussió de Twitter de fa uns dies,  l’Empar Moliner li retreia a la Marina Espasa haver fet una crítica de la seva novel·la tenint-ne també ella una al mercat. Jo em posiciono al revers total del que demana l’Empar. Jo no vull saber què pensa l’ARA en boca d’una especialista que es mirarà amb fredor objectiva si la novel·la és bona o dolenta. Jo vull saber què en pensa la Marina Espasa, que també és escriptora i acaba de treure la seva novel·la. Llegint-la sabré més coses de totes dues i de quina mena de literatura fan i volen. I que després l’Empar faci el mateix amb la de la Marina. D’igual a igual, sense que cap de les dues transmuti en l’opinió oficial del mitjà.

Tot i que el mantra exagera quan diu que a Internet tots hem passat de ser consumidors passius a agents creadors actius, sí que hi ha un creixent espai coral de pensament, d’acció i d’opinió. Ja no cal accés a un mitjà de comunicació per ser un altaveu. (Mireu, per exemple, que escric això des d’una pàgina web amb el meu cognom d’URL. Fuck yes.) L’era dels blogs, de les discussions a les xarxes socials i de la conversa digital ha dissolt aquesta posició de poder del crític professional.

Fent una mica de zoom in, aquest poder no se sustenta en res. No existeix una visió professional especialista de la cultura. Les bases amb les que s’erigeix aquesta professionalitat són falses: una major experiència? un coneixement més profund? Més experiència i més profunda que qui, què i quan?

Ull, la crítica cultural als diaris, revistes i webs és vital. Però la forma, els protagonistes i les condicions han de ser diferents. Aturem-ne la professionalització. Eliminem la disfressa de certesa. Obrim les portes a veus externes. Que la remuneració o les acreditacions siguin per a suports no sistemàtics, per ajudar al mitjà a generar aquesta mena de contingut amb externs. Les relacions de dependència i el poder d’influència de la indústria seran els primers afectats.

– I per tant, no, els periodistes del mitjà no han de gaudir de forma sistemàtica d’entrades gratuïtes ni privilegis especials!

– Com vols que fem la nostra feina si no hi tenim accés gratuït? Vols que paguem per treballar?

– No, però la vostra opinió no hauria de ser el vostre ofici. La funció del periodista cultural no hauria de ser la crítica cultural. La crítica cultural és l’excusa del periodista cultural per no fer periodisme. La vostra feina és fer periodisme.

Hola Albert, sóc periodista cultural. QUÈ VOLS QUE FACI, pesat?

El periodista cultural no ha de desaparèixer, evidentment. Però potser cal fer mudances. Us proposo un triàleg d’idees per recuperar el periodisme cultural.

Investiga el procés creatiu. El periodista ha de reclamar accés entre bambolines. Ha de poder conèixer els ingredients de cada producció: les referències, el context, les intencions… Posar l’assaig al centre del tauler. Ha de reclamar accés transparent als pressupostos, als permisos i els esforços de producció. Ha de gaudir de contacte directe amb els creadors, artistes i pensadors.

Enregistra, arxiva i cataloga. El paper del periodista d’avui en dia també ha de ser preservar la memòria històrica de les generacions futures. Internet = soroll i velocitat, i precisament per això, algú ha de protegir amb les seves eines tot el que es pugui salvar de l’oblit. Defugir la dictadura de l’actualitat amb reportatges llargs pensats per a que les generacions futures també els entenguin. Recuperem l’actitud de programes com A Fondo o Personatges de RTVE. Pensem-hi: els links no s’esgrogueeixen. Són una oportunitat d’or per explicar-nos en primera persona a la gent del futur. Hola, gent del futur.

Exerceix de contrapoder. Intenta interpretar els valors dominants de la teva cultura i intenta analitzar tot el que succeeix al teu voltant de manera crítica. Pensa en cada un dels actors que permeten la creació cultural i fes-los constants controls de salut i de bones pràctiques. Investiga la indústria cultural, els seus vicis i limitacions i posa-les al descobert.

 

Bonobo Cooperativa: la productora audiovisual social

Amb un grup de bons companys del sector hem decidit encetar una nova etapa professional plegats i hem format un nou projecte col·lectiu: Bonobo Cooperativa.

logo-web

Treballem en projectes documentals i periodisme social de caràcter local i internacional, i en tota mena de formats: peces curtes, llargmetratges i projectes transmèdia. Aquí teniu un tast visual de la nostra feina:

Si esteu interessats en els nostres treballs o teniu algun projecte en ment per produir, no dubteu en contactar-nos a info@bonobocoop.com o al 616457431 (Albert).

Cançoner Obert: podcast obridor de cançons

Amb el meu amic Macià Florit hem començat un podcast sobre música. A cada capítol, parlem a fons d’una sola cançó amb els seus autors i productors. Intentem obrir-la en canal i descobrir la història que hi ha darrere del procés creatiu, d’assaig, de gravació i publicació. EÉs un format inspirat per un podcast que ens té enamorats: Songexploder. Nosaltres repliquem la idea a Catalunya i publiquem aquesta feina amb la bona gent del blog cultural Gent Normal.

Tenim una web amb ce trencada: cançonerobert.cat. El disseny senzillíssim del logotip i de la web l’hem fet entre els dos. Podreu trobar tots els capítols al Soundcloud i us podeu subscriure a través d’aquest enllaç (RSS).

Guia ràpida al món dels podcasts

Sempre que trec la paraulota en alguna conversa cau un i això dels podcasts QUÈ. Això és una guia per resoldre el dubte. Si no saps què són, què tenen de bo i com escoltar-los, jo t’ho explico.

QUÈ SÓN ELS PODCASTS?

Els podcasts són la ràdio a internet. Solen ser programes o seccions d’estil radiofònic que expliquen qüestions concretes. S’escolten en diferit, a través del mòbil o l’ordinador. Hi ha podcasts concebuts originalment com a programes de ràdio i d’altres que es produeixen de forma exclusiva per a ser escoltats per internet.

QUÈ TENEN DE BO?

Tenen com a mínim dues coses bones. La primera és que són temàtics. Un podcast sol tenir un enfocament concret i sistemàtic. Hi ha programes musicals, d’entrevistes, podcasts d’esports, de política, reportatges en capítols… De manera que és fàcil enganxar-s’hi com qui s’enganxa a una sèrie o un programa de la tele.

L’altra cosa bona és que els pots escoltar on i quan desitgis. No cal tenir cobertura ni ràdio FM per poder-los escoltar. Són, per exemple, un gran acompanyant a l’hora de feinejar per casa, dutxar-se, conduir, anar en transport públic o sortir a córrer. Són una font pràctica i adaptable d’informació, coneixement o simplement riure i entreteniment.

COM S’ESCOLTEN?

Per escoltar un podcast, el més pràctic és subscriure-t’hi. Pots baixar i escoltar cada capítol de forma independent, clar, però és una feinada i força estúpid. Quan et subscrius a un podcast, cada vegada que es publica un episodi nou se’t baixa automàticament al mòbil. Així te’n pots despreocupar i escoltar-lo quan et vagi bé.

Els iPhone tenen una aplicació de fàbrica per escoltar podcasts (Podcasts de l’iTunes). Però és recomanable utilitzar alguna de les moltes aplicacions específiques que fan més fàcil i agradable la gestió de les subscripcions. Pel que fa als Android, la millor aplicació, amb diferència, és Pocket Casts. Aquí recomanacions per a iPhone i aquí per a Android.

Moltes d’aquestes aplicacions tenen un cercador per trobar els podcasts pel seu nom. Però també pots buscar el botonet RSS de qualsevol podcasts o secció de ràdio que t’agradi i copiar i enganxar l’adreça.

I QUÈ ESCOLTO?

Hi ha milions de podcasts per escoltar. Aquí van algunes recomanacions molt personals, de fora i de casa.

DE FORA

All Songs Considered (NPR, música)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 16.54.03

Selecció setmanal d’uns 45 minuts amb les novetats musicals, presentades per l’equip musical de la NPR. Les seleccions són força heterogènies però no marxen gaire del mainstream alternatiu americà. Es una bona eina per descobrir grups i músics nous.

Serial (This American life, història en capítols)

serialimage2

Aquest reportatge està considerat el culpable que molta gent s’hagi enganxat a la cosa d’escoltar podcasts el darrer any. Es tracta d’una sèrie que investiga i reflexiona les circumstàncies d’un crim que va succeir a Baltimore l’any 1999 i que conté molts (però MOLTS) interrogants. La primera temporada ja es va acabar però és totalment recomanable escoltar-la sencera perquè és una punyetera obra mestra de l’storytelling. Vindria a ser el Breaking Bad del món dels podcasts.

Planet Money (NPR, economia)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.14.17

Un dels podcasts més famosos i seguits dels darrers anys. Planet Money és el que hauria de ser l’Economia en Colors: una forma didàctica, plural i divertida de parlar de tot el que té a veure amb economia i diners. No és un programa sobre actualitat d’economia, ni tampoc són classes d’economia. Són històries concretes, curiositats i fenomens. Programes curts, ràpids i divertits. Ideal per viatges llargs en cotxe.

Desert Island Discs (BBC, entrevistes)

did_logo

Un històric de la ràdio britànica. El va crear Roy Plomley el 1942 i funciona a través d’una fórmula senzilla i que s’ha mantingut intacta en el temps: es convida a una persona de certa rellevància en el seu àmbit i se li fa una entrevista biogràfica que va avançant a través de demanar-li quines vuit peces musicals s’enduria a una illa deserta. Hi han passat personatges tan diferents com Margaret Thatcher, Louis Amstrong, Benny Hill, Alfred Hitchcock o Martin Sheen. L’arxiu històric del programa és de les coses més boniques que hi ha a internet (i això és dir molt).

Song Exploder (independent, música)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.25.57

Una recomanació recent de Macià Florit. Cada episodi desgrana la construcció d’una cançó, trosset a trosset, de la mà del propi autor. El podcast forma part d’una xarxa de producció independent, Radiotopia, on hi trobareu molts altres podcasts interessants.

DE CASA

La Sotana (independent, esports i humor)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.45.15

La Sotana és un programa d’esports conduit amb esperit punki. Es tracta d’una colla de nois amb accent de Girona que parlen de futbol i, sobretot, del Barça sense massa normes, ni autocensura. Crits, sorolls, acudits, insults, caos i, entre tot això, idees, curiositats i debats sorprenentment interessants. És una bona alternativa als llocs comuns i tedi del periodisme esportiu mainstream.

Conversa amb Manuel Delgado, Jordi Graupera i Enric González (Rac 1, debat)

rac1_gran

El món tertulunyo ha agafat una dimensió molt important en la cultura periodística catalana dels darrers anys. Les tertúlies dels matins de TV3 d’en Cuní, d’en Basté a El món a RAC1, Catalunya Ràdio, 8TV, BTV… tendeixen a tractar una sèrie de temes de carril recurrents (política nacional, bàsicament). Aquesta secció del Via Lliure dels caps de setmana de Rac1 és una excepció. Heterogènia temàtica tractada amb força profunditat, arguments gruixuts i coneixement de causa per Jordi Graupera, Manuel Delgado i, recentment, Enric González tancant el triangle.

P.A.P.Y.H. (independent, ???)

cropped-papyhlogocomplert

No tinc gaire (gens) clar de què va aquest podcast. No té cap constància i és un caos absolut. Però. És una demostració de la llibertat temàtica i creativa d’aquest format. Entre converses boges a cinc o sis mans, Fiodor Pacheco fa una boníssima selecció musical (diria que el programa el va començar ell sol posant música) i hi ha bromes i comentaris de tot de tuitstars de comarques.

Trópico Utópico (música meridional, radio3)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 18.02.22

Una selecció setmanal de música brasilenya i caribenya com Déu mana. Un programa musical fet com cal: amb molta música i pocs comentaris.

I fins aquí. Ara ja puc respondre les preguntes amb un link. Gràcies internet.

La Taula Rodona

La Taula Rodona és un espai de debat i reflexió. Amb en Manel Vidal Boix, en Guillem Perdigó i en Xavier Justes hem muntat aquest lloc web inspirat en el Room For Debate del New York Times. Expliquem el projecte d’aquesta manera:

La Taula Rodona és un espai de discussió i reflexió. A cada Taula proposem a diverses veus que exposin la seva posició sobre una qüestió. Ens interessa tot —política, economia, ciència, humanitats, esports—, des de l’actualitat però també des de la universalitat. Amb aquest enfocament plural i polièdric volem acostar-nos a una visió global de cada assumpte: no és un concurs de sofismes, és un lloc on exposar arguments des de perspectives diferents —un espai de debat.

Podeu visitar la web aquí: La Taula Rodona.

També m’encarrego del disseny i programació de la web. El disseny del logo ha anat a càrrec de la Marina Tudela.

 

Captura de pantalla 2015-10-13 a les 16.54.39 Captura de pantalla 2015-10-13 a les 16.54.56

Documental “Propera Parada”

Durant un any i mig hem estat treballant en aquest documental sobre el procés català vist des d’Europa (i Madrid). Per a fer-lo, hem anat a Madrid, Berna, Zuric, Londres, Edimburg i Brussel·les i hi han intervingut diverses personalitats de l’àmbit polític, diplomàtic, de la societat civil, experts en diverses matèries i periodistes.

Entre altres, Raül Romeva, Ignacio Escolar, Sabino Cuadra, Dolors Montserrat, Aleix Vidal-Quadras, Juanjo Puigcorbé, Ramon Tremosa,  Amadeu Altafaj, Paul Preston, David McCrone, Xavier Solano, Murdo Fraser, Stewart Maxwell i Lorenz Langer.

També vaig treballar en el cartell del documental, que va quedar així:

Propera-Parada

Creiem que val la pena poder consultar les entrevistes senceres del documental, així que les estem publicant en obert a Youtube senceres.