De taps i revolucions generacionals

Imaginem l’accés al centre de poder d’una societat com una sala molt gran plena de cadires de diverses mides. Cada x temps, les persones van entrant i van seient. Els que arriben primer, seuen a les cadires més grosses. I, a mesura que va arribant gent, els que venen després van seient en cadires més petites, cadiretes XXS i, quan tot ja està ple, seuen a terra o es queden dempeus a esperar.

Llavors, de tant en tant, els que van arribar primer, desapareixen per llei de vida i tot el sistema es mou: tothom agafa una cadira més gran. Els de les cadires petites celebren la seva millora social, els de les cadiretes infantils ja veuen l’èxit futur a tocar i els que estaven dempeus intenten seure a terra, mirant-s’ho tot amb certa mandra. Alguns, acabats d’arribar, surten a fora a fumar per no aguantar l’espectacle.

La generació D de l’article del periodista Sergi Picazo vindria a ser la que, en aquests moments, va passant de les cadiretes petites a les cadires grans. Així doncs, és normal que Picazo ho celebri amb un manifest. Ara veureu, ara deixeu-nos fer, ara ens esforçarem al màxim, ara nosaltres.

El problema d’aquesta perspectiva és que no resol el problema original d’aquest sistema, sinó que en legitima la continuïtat al regenerar i mantenir el que jo en dic nacionalisme generacional.

Equívocs

El nacionalisme generacional provoca una sèrie d’equívocs. Un dels més importants és que una generació no té un valor polític intrínsec. Res em fa ser més proper al Pequeño Nicolás que a Pasqual Maragall. Haver compartit en Tomàtic i El món del Beakman amb, per exemple, la Janet Sanz, no determina que tinguem una forma de fer similar o que els seus èxits i fracassos siguin els dels meus. L’edat i l’època que ens ha tocat viure són condicionants, és clar, però subordinats a l’educació que hem rebut, la naturalesa de les nostres relacions familiars o la capacitat econòmica que hem disposat.

El problema d’una lectura generacional és que, tenint trajectòries sovint oposades, permet posar en un mateix vaixell a Alberts Riveres i Davids Fernándezs, a Sergis Pàmies i Màrius Carols.

Això provoca una cosa terrible: es tendeix a exagerar la influència de l’edat en la forma de les accions i això provoca que se’ns distregui la mirada del seu contingut polític.

Un altre equívoc del nacionalisme generacional és que considera una proesa assolir el poder. Una generació no neix i mor per un esforç col·lectiu intern, sinó per llei de vida. La suposada revolució dels nascuts en democràcia es podia preveure quan van néixer, igual que la nostra o la següent, o la següent. Els més antics es moren o es jubilen i algú els ha de substituir. En el moment que sembla que n’hi ha uns quants que es jubilaran de cop, algú detecta un canvi generacional, i l’anuncia.

Però és un moment artificial. Aquest moment és ara.

Mites

El problema de l’accés al poder d’una generació determinada és que permet crear un mite dels propis èxits i fracassos. La generació de la Transició alliçona des d’un èxit prematur: van posar el mecanisme en marxa mentre la Generació D llegia còmics i la meva, la Generació ?*, portava bolquers i gràcies. Ells aixequen la veu i ens poden dir que tot això abans eren camps, que tot això ho han fet ells. Per contra, la generació D ha viscut un tap generacional molt greu que permet un altre discurs igualment mitològic, i que, resumint malament l’article de Sergi Picazo, seria alguna cosa com: hem esperat tot aquest temps, ens hem guanyat l’accés al poder i ara ens ho mereixem. Deixeu-nos passar.

Qualsevol dels dos mites és bo per regenerar i mantenir un nou tap i per tant regenerar i mantenir el problema per a les següents generacions. La revolució generacional és tan sols un canvi d’estatus d’uns quants. Segur que els lideratges de la generació D tindran un altre to que els de la T, però si no trenquen amb la pròpia lògica generacional, no hauran fet més que repetir els passos d’aquells a qui han criticat per no deixar anar les mans del volant.

Conseqüències

El nacionalisme generacional exclou les generacions superiors i posteriors de la centralitat. Sí que llegirem els clàssics i recordarem els bons de la vostra generació, però ara manem nosaltres! Sovint també es mostra paternalista o exagera sobre el potencial posterior: aquests sí que venen forts, ens jubilaran! Darrere d’aquestes expressions, però, s’hi detecta més recel que confiança i més por que esperança.

El tap de la generació T ha provocat disfuncions greus en la següent generació, suficients per veure que no hem de repetir l’experiència. Moltes les explica bé Picazo al seu article. L’altre dia, a Twitter, vaig intentar explicar-ne una altra:

La falta d’esperances en la participació social activa fa que aquells intel·lectuals (polítics, periodistes, filòsofs, historiadors, poetes…) cridats a generar pensament i acció, es desmotivin, es tanquin en si mateixos i es tornin cínics i agres. Ser jove no té cap valor intrínsec, però perdre les veus d’una generació per falta d’oportunitats és perillós per la memòria col·lectiva i per la qualitat cultural i política del país.

Respostes

Jo felicito a Sergi Picazo i als membres de la Generació D per haver assolit la cadira gran, però els crido a trencar amb la lògica de les generacions. Només qui és al centre ho pot fer. Jo us dic: sigueu cecs a l’edat, sigueu inclusius per dalt i per sota i oblideu el propi mite.

Accepteu en posicions de poder als talents joves i vells i feu seguir viva la cadena de transmissió, fomenteu la conversa entre qui us sembli interessant, hagi nascut quan hagi nascut. Si ho assoliu haureu ajudat a crear una societat on el que determina el teu paper polític o cultural són les ganes que tens de participar i no quant temps fa que esperes per fer-ho.

En definitiva, la meva resposta és: no feu de Manuel Cuyas, feu de Francesc Garriga, feu de Ramon Barnils.

 

* No em sé la lletra que em tocaria.

Quatre illes

Vaig escriure això per al fanzine dels vàlius en ocasió de l’estrena del seu nou single Mercè (La Castanya, 2016). La idea era intentar escriure alguna cosa sobre la cançó “Mercè” de la Maria del Mar Bonet. Jo vaig escriure sobre la idea del retorn i la memòria. Podeu escoltar la cançó aquí i la versió dels vàlius aquí

Quatre illes

El retorn a casa està fet d’ones que permeten apropar-te al teu passat, veure’l i olorar-lo, enyorar-te o inventar-te’l, però mai desembarcar i posar-hi els peus. Tornar mai és tornar. Tornar és una illa.

Berliner

L’Alan Berliner té un documental molt curtet i intens que es diu Nobody’s Business en què a través d’una entrevista fallida intenta descobrir la relació del seu pare -un fill d’immigrants jueus de centreeuropa replantats als Estats Units- amb la memòria familiar. El seu pare vindria a ser l’antònim de Martí de Riquer: un home que viu d’esquenes al passat, que no mostra cap mena d’interès per la seva pròpia genealogia -per no saber, no sap ni de quin país provenen els seus pares- i s’indigna per la curiositat del fill (“that is nobody’s business!”) quan aquest intenta obrir-se pas. “Aquí no hi ha res de bo per mirar, tu tira endavant, que ets americà”, sembla dir-li. No és un cas aïllat, moltes famílies que van viure un trencament traumàtic per culpa de les desgràcies del segle XX van construir un sistema de valors nou per fer un reset vital un cop creuaven l’Atlàntic. La desmemòria pesava menys, deixaven la casa en flames. Oblidar d’on ets et permet ser la primera generació de la família, el nou començament.

ADN

S’ha posat molt de moda als Estats Units un servei força econòmic de recuperació d’informació genètica que, suposadament, informa dels orígens dels teus avantpassats. Amb una mostra comparada d’ADN, indica els percentatges de semblança cromosòmica amb les poblacions del món. Sobretot entre els afroamericans, aquest servei s’ha fet molt llaminer. Sovint tenen poca informació familiar -molts són descendents d’esclaus enviats a Amèrica des de l’Àfrica- i aquests percentatges els regalen un relat identitari, una idea de si mateixos on agafar-se. Se’ls proveeix d’una forma d’autoafirmació que contraresti la seva encara degradant marginació contemporània. “Bring your ancestry to life through your DNA. Discover your ancestral origins and trace your lineage with a personalized analysis of your DNA.” $149.5.  La democràcia capitalista els roba el present i els ven la ficció d’un passat, els fabrica una casa al cervell, un lloc al qual un dia, potser, tornar.

Badalona

La identitat és una tensió entre les expectatives del futur i el pes de la memòria. Entre preguntar-nos ‘qui sóc’ i respondre o bé d’on vinc o bé què vull hi ha un joc de distàncies que varia segons aquesta tensió. I com la identitat, el retorn tampoc és mai una qüestió binària. Jo que sóc de Badalona i ara he tornat a ocupar la que era la meva casa familiar, aquest cop, però, amb amics, descobreixo que del meu “retorn” a casa només en queden les formes, l’esquelet d’un espai que ja és un altre. Els llibres de medicina al despatx, els mobles o les rascades de les rajoles són restes arqueològiques de quan aquesta casa era casa meva i jo tenia 10 anys. Ara, les tasses de cafè comprades per internet, els abrics dels meus companys o el router de Movistar són noves presències que proclamen que això és casa nostra, ara i aquí, una casa diferent que s’ha sedimentat sobre de l’anterior. El veritable retorn a casa, el pur, només és possible en forma de record, és a dir, de ficció.

Mercè

El primer moment va ser molt difícil per a mi, perquè em sentia molt… No ho vaig saber veure fins aquella nit que vaig arribar a Barcelona, amb la meva mare que em va acompanyar. Vaig veure clar que allà passava una cosa que a mi em molestava moltíssim, no sabia exactament què, però era gairebé físic. Sentir que la meva mare marxava i que jo no tornava amb ella a Mallorca, o sigui que Mallorca ja quedava a una certa distància de mi i que s’havia tallat alguna cosa en aquell moment… Vaig pensar o bé baixo l’escala darrere la meva mare i deixo Barcelona del tot i me’n vaig a Mallorca, que eren les ganes que en tenia, o em quedo aquí. Vaig tancar-me en una habitació i vaig pensar: no sortiràs d’aquí. He de quedar-me perquè he de treballar i estudiar una sèrie de coses que estava segura que a Mallorca no hagués pogut fer.

Sobre les pors de fer i compartir a la xarxa

L’altre dia vaig escriure un petit text per a Sobresalientes sobre la vergonya que genera fer i compartir treballs amateur a la xarxa. El podeu llegir aquí.

La tecnologia ha fet que les eines creatives siguin extremadament més assequibles que fa uns anys. Un ordinador és una eina que et permet fer cinema, literatura, música o art sense inversions gegants. I, malgrat tot, el pànic creatiu segueix. Potser, fins i tot, aquesta facilitat d’accés alimenta encara més la sensació que el resultat no és suficentment bo, ja que el procés no ha sigut suficentment difícil i que ja hi ha molta gent dedicant-se a fer aquella mateixa cosa, probablement molt millor que tu.

Guia ràpida al món dels podcasts

Sempre que trec la paraulota en alguna conversa cau un i això dels podcasts QUÈ. Això és una guia per resoldre el dubte. Si no saps què són, què tenen de bo i com escoltar-los, jo t’ho explico.

QUÈ SÓN ELS PODCASTS?

Els podcasts són la ràdio a internet. Solen ser programes o seccions d’estil radiofònic que expliquen qüestions concretes. S’escolten en diferit, a través del mòbil o l’ordinador. Hi ha podcasts concebuts originalment com a programes de ràdio i d’altres que es produeixen de forma exclusiva per a ser escoltats per internet.

QUÈ TENEN DE BO?

Tenen com a mínim dues coses bones. La primera és que són temàtics. Un podcast sol tenir un enfocament concret i sistemàtic. Hi ha programes musicals, d’entrevistes, podcasts d’esports, de política, reportatges en capítols… De manera que és fàcil enganxar-s’hi com qui s’enganxa a una sèrie o un programa de la tele.

L’altra cosa bona és que els pots escoltar on i quan desitgis. No cal tenir cobertura ni ràdio FM per poder-los escoltar. Són, per exemple, un gran acompanyant a l’hora de feinejar per casa, dutxar-se, conduir, anar en transport públic o sortir a córrer. Són una font pràctica i adaptable d’informació, coneixement o simplement riure i entreteniment.

COM S’ESCOLTEN?

Per escoltar un podcast, el més pràctic és subscriure-t’hi. Pots baixar i escoltar cada capítol de forma independent, clar, però és una feinada i força estúpid. Quan et subscrius a un podcast, cada vegada que es publica un episodi nou se’t baixa automàticament al mòbil. Així te’n pots despreocupar i escoltar-lo quan et vagi bé.

Els iPhone tenen una aplicació de fàbrica per escoltar podcasts (Podcasts de l’iTunes). Però és recomanable utilitzar alguna de les moltes aplicacions específiques que fan més fàcil i agradable la gestió de les subscripcions. Pel que fa als Android, la millor aplicació, amb diferència, és Pocket Casts. Aquí recomanacions per a iPhone i aquí per a Android.

Moltes d’aquestes aplicacions tenen un cercador per trobar els podcasts pel seu nom. Però també pots buscar el botonet RSS de qualsevol podcasts o secció de ràdio que t’agradi i copiar i enganxar l’adreça.

I QUÈ ESCOLTO?

Hi ha milions de podcasts per escoltar. Aquí van algunes recomanacions molt personals, de fora i de casa.

DE FORA

All Songs Considered (NPR, música)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 16.54.03

Selecció setmanal d’uns 45 minuts amb les novetats musicals, presentades per l’equip musical de la NPR. Les seleccions són força heterogènies però no marxen gaire del mainstream alternatiu americà. Es una bona eina per descobrir grups i músics nous.

Serial (This American life, història en capítols)

serialimage2

Aquest reportatge està considerat el culpable que molta gent s’hagi enganxat a la cosa d’escoltar podcasts el darrer any. Es tracta d’una sèrie que investiga i reflexiona les circumstàncies d’un crim que va succeir a Baltimore l’any 1999 i que conté molts (però MOLTS) interrogants. La primera temporada ja es va acabar però és totalment recomanable escoltar-la sencera perquè és una punyetera obra mestra de l’storytelling. Vindria a ser el Breaking Bad del món dels podcasts.

Planet Money (NPR, economia)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.14.17

Un dels podcasts més famosos i seguits dels darrers anys. Planet Money és el que hauria de ser l’Economia en Colors: una forma didàctica, plural i divertida de parlar de tot el que té a veure amb economia i diners. No és un programa sobre actualitat d’economia, ni tampoc són classes d’economia. Són històries concretes, curiositats i fenomens. Programes curts, ràpids i divertits. Ideal per viatges llargs en cotxe.

Desert Island Discs (BBC, entrevistes)

did_logo

Un històric de la ràdio britànica. El va crear Roy Plomley el 1942 i funciona a través d’una fórmula senzilla i que s’ha mantingut intacta en el temps: es convida a una persona de certa rellevància en el seu àmbit i se li fa una entrevista biogràfica que va avançant a través de demanar-li quines vuit peces musicals s’enduria a una illa deserta. Hi han passat personatges tan diferents com Margaret Thatcher, Louis Amstrong, Benny Hill, Alfred Hitchcock o Martin Sheen. L’arxiu històric del programa és de les coses més boniques que hi ha a internet (i això és dir molt).

Song Exploder (independent, música)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.25.57

Una recomanació recent de Macià Florit. Cada episodi desgrana la construcció d’una cançó, trosset a trosset, de la mà del propi autor. El podcast forma part d’una xarxa de producció independent, Radiotopia, on hi trobareu molts altres podcasts interessants.

DE CASA

La Sotana (independent, esports i humor)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 17.45.15

La Sotana és un programa d’esports conduit amb esperit punki. Es tracta d’una colla de nois amb accent de Girona que parlen de futbol i, sobretot, del Barça sense massa normes, ni autocensura. Crits, sorolls, acudits, insults, caos i, entre tot això, idees, curiositats i debats sorprenentment interessants. És una bona alternativa als llocs comuns i tedi del periodisme esportiu mainstream.

Conversa amb Manuel Delgado, Jordi Graupera i Enric González (Rac 1, debat)

rac1_gran

El món tertulunyo ha agafat una dimensió molt important en la cultura periodística catalana dels darrers anys. Les tertúlies dels matins de TV3 d’en Cuní, d’en Basté a El món a RAC1, Catalunya Ràdio, 8TV, BTV… tendeixen a tractar una sèrie de temes de carril recurrents (política nacional, bàsicament). Aquesta secció del Via Lliure dels caps de setmana de Rac1 és una excepció. Heterogènia temàtica tractada amb força profunditat, arguments gruixuts i coneixement de causa per Jordi Graupera, Manuel Delgado i, recentment, Enric González tancant el triangle.

P.A.P.Y.H. (independent, ???)

cropped-papyhlogocomplert

No tinc gaire (gens) clar de què va aquest podcast. No té cap constància i és un caos absolut. Però. És una demostració de la llibertat temàtica i creativa d’aquest format. Entre converses boges a cinc o sis mans, Fiodor Pacheco fa una boníssima selecció musical (diria que el programa el va començar ell sol posant música) i hi ha bromes i comentaris de tot de tuitstars de comarques.

Trópico Utópico (música meridional, radio3)

Captura de pantalla 2015-10-15 a les 18.02.22

Una selecció setmanal de música brasilenya i caribenya com Déu mana. Un programa musical fet com cal: amb molta música i pocs comentaris.

I fins aquí. Ara ja puc respondre les preguntes amb un link. Gràcies internet.