Veus de la Frontera Sud

Ja fa uns dies que correm per Marroc, Ceuta i Melilla amb la Caravana Abriendo Fronteras. Aquest és un petit remix d’alguns discursos, idees i situacions que constrenyen la vida per la frontera sud d’Europa.
 

Si voleu conèixer bé què passa a la vostra frontera real més propera passeu per l’Informe Audiovisual Frontera Sur d’Iridia – Centre de Defensa de Drets Humans, Fotomovimiento i Novact.

De taps i revolucions generacionals

Imaginem l’accés al centre de poder d’una societat com una sala molt gran plena de cadires de diverses mides. Cada x temps, les persones van entrant i van seient. Els que arriben primer, seuen a les cadires més grosses. I, a mesura que va arribant gent, els que venen després van seient en cadires més petites, cadiretes XXS i, quan tot ja està ple, seuen a terra o es queden dempeus a esperar.

Llavors, de tant en tant, els que van arribar primer, desapareixen per llei de vida i tot el sistema es mou: tothom agafa una cadira més gran. Els de les cadires petites celebren la seva millora social, els de les cadiretes infantils ja veuen l’èxit futur a tocar i els que estaven dempeus intenten seure a terra, mirant-s’ho tot amb certa mandra. Alguns, acabats d’arribar, surten a fora a fumar per no aguantar l’espectacle.

La generació D de l’article del periodista Sergi Picazo vindria a ser la que, en aquests moments, va passant de les cadiretes petites a les cadires grans. Així doncs, és normal que Picazo ho celebri amb un manifest. Ara veureu, ara deixeu-nos fer, ara ens esforçarem al màxim, ara nosaltres.

El problema d’aquesta perspectiva és que no resol el problema original d’aquest sistema, sinó que en legitima la continuïtat al regenerar i mantenir el que jo en dic nacionalisme generacional.

Equívocs

El nacionalisme generacional provoca una sèrie d’equívocs. Un dels més importants és que una generació no té un valor polític intrínsec. Res em fa ser més proper al Pequeño Nicolás que a Pasqual Maragall. Haver compartit en Tomàtic i El món del Beakman amb, per exemple, la Janet Sanz, no determina que tinguem una forma de fer similar o que els seus èxits i fracassos siguin els dels meus. L’edat i l’època que ens ha tocat viure són condicionants, és clar, però subordinats a l’educació que hem rebut, la naturalesa de les nostres relacions familiars o la capacitat econòmica que hem disposat.

El problema d’una lectura generacional és que, tenint trajectòries sovint oposades, permet posar en un mateix vaixell a Alberts Riveres i Davids Fernándezs, a Sergis Pàmies i Màrius Carols.

Això provoca una cosa terrible: es tendeix a exagerar la influència de l’edat en la forma de les accions i això provoca que se’ns distregui la mirada del seu contingut polític.

Un altre equívoc del nacionalisme generacional és que considera una proesa assolir el poder. Una generació no neix i mor per un esforç col·lectiu intern, sinó per llei de vida. La suposada revolució dels nascuts en democràcia es podia preveure quan van néixer, igual que la nostra o la següent, o la següent. Els més antics es moren o es jubilen i algú els ha de substituir. En el moment que sembla que n’hi ha uns quants que es jubilaran de cop, algú detecta un canvi generacional, i l’anuncia.

Però és un moment artificial. Aquest moment és ara.

Mites

El problema de l’accés al poder d’una generació determinada és que permet crear un mite dels propis èxits i fracassos. La generació de la Transició alliçona des d’un èxit prematur: van posar el mecanisme en marxa mentre la Generació D llegia còmics i la meva, la Generació ?*, portava bolquers i gràcies. Ells aixequen la veu i ens poden dir que tot això abans eren camps, que tot això ho han fet ells. Per contra, la generació D ha viscut un tap generacional molt greu que permet un altre discurs igualment mitològic, i que, resumint malament l’article de Sergi Picazo, seria alguna cosa com: hem esperat tot aquest temps, ens hem guanyat l’accés al poder i ara ens ho mereixem. Deixeu-nos passar.

Qualsevol dels dos mites és bo per regenerar i mantenir un nou tap i per tant regenerar i mantenir el problema per a les següents generacions. La revolució generacional és tan sols un canvi d’estatus d’uns quants. Segur que els lideratges de la generació D tindran un altre to que els de la T, però si no trenquen amb la pròpia lògica generacional, no hauran fet més que repetir els passos d’aquells a qui han criticat per no deixar anar les mans del volant.

Conseqüències

El nacionalisme generacional exclou les generacions superiors i posteriors de la centralitat. Sí que llegirem els clàssics i recordarem els bons de la vostra generació, però ara manem nosaltres! Sovint també es mostra paternalista o exagera sobre el potencial posterior: aquests sí que venen forts, ens jubilaran! Darrere d’aquestes expressions, però, s’hi detecta més recel que confiança i més por que esperança.

El tap de la generació T ha provocat disfuncions greus en la següent generació, suficients per veure que no hem de repetir l’experiència. Moltes les explica bé Picazo al seu article. L’altre dia, a Twitter, vaig intentar explicar-ne una altra:

La falta d’esperances en la participació social activa fa que aquells intel·lectuals (polítics, periodistes, filòsofs, historiadors, poetes…) cridats a generar pensament i acció, es desmotivin, es tanquin en si mateixos i es tornin cínics i agres. Ser jove no té cap valor intrínsec, però perdre les veus d’una generació per falta d’oportunitats és perillós per la memòria col·lectiva i per la qualitat cultural i política del país.

Respostes

Jo felicito a Sergi Picazo i als membres de la Generació D per haver assolit la cadira gran, però els crido a trencar amb la lògica de les generacions. Només qui és al centre ho pot fer. Jo us dic: sigueu cecs a l’edat, sigueu inclusius per dalt i per sota i oblideu el propi mite.

Accepteu en posicions de poder als talents joves i vells i feu seguir viva la cadena de transmissió, fomenteu la conversa entre qui us sembli interessant, hagi nascut quan hagi nascut. Si ho assoliu haureu ajudat a crear una societat on el que determina el teu paper polític o cultural són les ganes que tens de participar i no quant temps fa que esperes per fer-ho.

En definitiva, la meva resposta és: no feu de Manuel Cuyas, feu de Francesc Garriga, feu de Ramon Barnils.

 

* No em sé la lletra que em tocaria.

Mort a la crítica professional

(Too long, didn’t read: Problema: la crítica cultural és dèbil i bonista, els interessos econòmics de la indústria i els mitjans no permeten al periodista emetre judicis amb llibertat. Proposta: que la crítica cultural sigui cosa de la societat (convidada a expressar-se als mitjans) i que els periodistes es dediquin a investigar, enregistrar, informar i, per sobre de tot, a vigilar, però no a donar la seva opinió com si fos la del mitjà)

La Laura G. Ortensi ha escrit a Somatents un text valent en defensa de la professionalitat del periodista cultural a l’hora de fer la seva feina. Reclama llibertat laboral davant les pressions de les estructures de poder dels mitjans i la precarietat general del sector. Subscric tot el seguit de bones pràctiques que proposa per al periodisme, però (sempre hi ha un però) no per al món de la crítica cultural professional. La crítica cultural professional no té gaire bona salut, però no ha mort. Jo proposo: què tal si la matem?

Per a què serveix la crítica cultural?

La crítica cultural és una conversa entre la societat i la creació cultural que aquesta genera. Una ruta de marques fetes de criteris per no perdre’s. A curt termini, aquestes marques ajuden a seleccionar i interpretar la creació cultural. A llarg termini, es converteixen en documents útils per a revisar les preferències històriques de la societat.

La crítica cultural és molt útil, perquè permet traçar aquesta cronologia del gust. Vista des d’una perspectiva històrica, no parla tant de la qualitat de les creacions com dels dèficits, neguits i interessos de la societat on sorgeixen. La falta de dones i de cultures no occidentals en el cànon oficial de la literatura n’és un exemple. L’esforç i interès per generar nous cànons alternatius n’és un altre.

Però no hem d’oblidar que els judicis de valor, no importa l’experiència acumulada o el grau de coneixement de la ploma que els signa, sempre són referències essencialment subjectives i, per tant, construïdes a partir d’una sèrie de patrons no universals.

Professionalitzar el gust

Diu Pitchfork que el darrer disc de Kendrick Lammar és un 8.6 sobre 10. Ha baixat 0.7 punts des del To Pimp a Butterfly i 0.9 de goood kid, m.A.A.d city. Ho diu amb uns números en vermell al costat de la portada envoltats d’un cercle també vermell. Tots tres estan catalogats en l’apartat de “Best New Music”. En realitat, però, tots tres textos que justifiquen aquests números no són més que Kris Ex, Craig Jenkins i Jayson Greene parlant de les seves experiències sobre els tres discos en tres moments i criteris diferents… transmutats en una etiqueta eterna: Best. New. Music.

La crítica cultural com a gènere professional és una conseqüència més de l’aspiracionisme científic del periodisme. El periodisme vol ser una ciència social que cal estudiar a les facultats, sobre la qual cal fer recerca i destinada a produir professionals capaços d’emetre judicis no personals sinó especialistes.

En el cas de la crítica cultural professional, els periodistes creuen que ajuden a la societat a interpretar la seva salut cultural amb uns patrons universals. Sentències clares, judicials, sense incerteses. Les estrelles, puntuacions i altres criteris purament jeràrquics són només les conseqüències més evidents de plantejar l’aproximació periodística a la cultura basada en la necessitat de posicionar el periodista de filtre entre creadors i societat. Aquesta posició d’intermediari ha estat acceptada per tothom i, tal i com explicava la Laura G. Ortensi, ha acabat per degradar el gènere, convertint-lo en un zombie. “Si volem textos pràcticament promocionals, hem d’invertir sistemàticament entrades d’espectacles i exemplars gratuïts per erosionar l’esperit crític d’aquest intermediari”.

La vostra opinió, el vostre ofici

En una discussió de Twitter de fa uns dies,  l’Empar Moliner li retreia a la Marina Espasa haver fet una crítica de la seva novel·la tenint-ne també ella una al mercat. Jo em posiciono al revers total del que demana l’Empar. Jo no vull saber què pensa l’ARA en boca d’una especialista que es mirarà amb fredor objectiva si la novel·la és bona o dolenta. Jo vull saber què en pensa la Marina Espasa, que també és escriptora i acaba de treure la seva novel·la. Llegint-la sabré més coses de totes dues i de quina mena de literatura fan i volen. I que després l’Empar faci el mateix amb la de la Marina. D’igual a igual, sense que cap de les dues transmuti en l’opinió oficial del mitjà.

Tot i que el mantra exagera quan diu que a Internet tots hem passat de ser consumidors passius a agents creadors actius, sí que hi ha un creixent espai coral de pensament, d’acció i d’opinió. Ja no cal accés a un mitjà de comunicació per ser un altaveu. (Mireu, per exemple, que escric això des d’una pàgina web amb el meu cognom d’URL. Fuck yes.) L’era dels blogs, de les discussions a les xarxes socials i de la conversa digital ha dissolt aquesta posició de poder del crític professional.

Fent una mica de zoom in, aquest poder no se sustenta en res. No existeix una visió professional especialista de la cultura. Les bases amb les que s’erigeix aquesta professionalitat són falses: una major experiència? un coneixement més profund? Més experiència i més profunda que qui, què i quan?

Ull, la crítica cultural als diaris, revistes i webs és vital. Però la forma, els protagonistes i les condicions han de ser diferents. Aturem-ne la professionalització. Eliminem la disfressa de certesa. Obrim les portes a veus externes. Que la remuneració o les acreditacions siguin per a suports no sistemàtics, per ajudar al mitjà a generar aquesta mena de contingut amb externs. Les relacions de dependència i el poder d’influència de la indústria seran els primers afectats.

– I per tant, no, els periodistes del mitjà no han de gaudir de forma sistemàtica d’entrades gratuïtes ni privilegis especials!

– Com vols que fem la nostra feina si no hi tenim accés gratuït? Vols que paguem per treballar?

– No, però la vostra opinió no hauria de ser el vostre ofici. La funció del periodista cultural no hauria de ser la crítica cultural. La crítica cultural és l’excusa del periodista cultural per no fer periodisme. La vostra feina és fer periodisme.

Hola Albert, sóc periodista cultural. QUÈ VOLS QUE FACI, pesat?

El periodista cultural no ha de desaparèixer, evidentment. Però potser cal fer mudances. Us proposo un triàleg d’idees per recuperar el periodisme cultural.

Investiga el procés creatiu. El periodista ha de reclamar accés entre bambolines. Ha de poder conèixer els ingredients de cada producció: les referències, el context, les intencions… Posar l’assaig al centre del tauler. Ha de reclamar accés transparent als pressupostos, als permisos i els esforços de producció. Ha de gaudir de contacte directe amb els creadors, artistes i pensadors.

Enregistra, arxiva i cataloga. El paper del periodista d’avui en dia també ha de ser preservar la memòria històrica de les generacions futures. Internet = soroll i velocitat, i precisament per això, algú ha de protegir amb les seves eines tot el que es pugui salvar de l’oblit. Defugir la dictadura de l’actualitat amb reportatges llargs pensats per a que les generacions futures també els entenguin. Recuperem l’actitud de programes com A Fondo o Personatges de RTVE. Pensem-hi: els links no s’esgrogueeixen. Són una oportunitat d’or per explicar-nos en primera persona a la gent del futur. Hola, gent del futur.

Exerceix de contrapoder. Intenta interpretar els valors dominants de la teva cultura i intenta analitzar tot el que succeeix al teu voltant de manera crítica. Pensa en cada un dels actors que permeten la creació cultural i fes-los constants controls de salut i de bones pràctiques. Investiga la indústria cultural, els seus vicis i limitacions i posa-les al descobert.

 

Bonobo Cooperativa: la productora audiovisual social

Amb un grup de bons companys del sector hem decidit encetar una nova etapa professional plegats i hem format un nou projecte col·lectiu: Bonobo Cooperativa.

logo-web

Treballem en projectes documentals i periodisme social de caràcter local i internacional, i en tota mena de formats: peces curtes, llargmetratges i projectes transmèdia. Aquí teniu un tast visual de la nostra feina:

Si esteu interessats en els nostres treballs o teniu algun projecte en ment per produir, no dubteu en contactar-nos a info@bonobocoop.com o al 616457431 (Albert).

Quatre illes

Vaig escriure això per al fanzine dels vàlius en ocasió de l’estrena del seu nou single Mercè (La Castanya, 2016). La idea era intentar escriure alguna cosa sobre la cançó “Mercè” de la Maria del Mar Bonet. Jo vaig escriure sobre la idea del retorn i la memòria. Podeu escoltar la cançó aquí i la versió dels vàlius aquí

Quatre illes

El retorn a casa està fet d’ones que permeten apropar-te al teu passat, veure’l i olorar-lo, enyorar-te o inventar-te’l, però mai desembarcar i posar-hi els peus. Tornar mai és tornar. Tornar és una illa.

Berliner

L’Alan Berliner té un documental molt curtet i intens que es diu Nobody’s Business en què a través d’una entrevista fallida intenta descobrir la relació del seu pare -un fill d’immigrants jueus de centreeuropa replantats als Estats Units- amb la memòria familiar. El seu pare vindria a ser l’antònim de Martí de Riquer: un home que viu d’esquenes al passat, que no mostra cap mena d’interès per la seva pròpia genealogia -per no saber, no sap ni de quin país provenen els seus pares- i s’indigna per la curiositat del fill (“that is nobody’s business!”) quan aquest intenta obrir-se pas. “Aquí no hi ha res de bo per mirar, tu tira endavant, que ets americà”, sembla dir-li. No és un cas aïllat, moltes famílies que van viure un trencament traumàtic per culpa de les desgràcies del segle XX van construir un sistema de valors nou per fer un reset vital un cop creuaven l’Atlàntic. La desmemòria pesava menys, deixaven la casa en flames. Oblidar d’on ets et permet ser la primera generació de la família, el nou començament.

ADN

S’ha posat molt de moda als Estats Units un servei força econòmic de recuperació d’informació genètica que, suposadament, informa dels orígens dels teus avantpassats. Amb una mostra comparada d’ADN, indica els percentatges de semblança cromosòmica amb les poblacions del món. Sobretot entre els afroamericans, aquest servei s’ha fet molt llaminer. Sovint tenen poca informació familiar -molts són descendents d’esclaus enviats a Amèrica des de l’Àfrica- i aquests percentatges els regalen un relat identitari, una idea de si mateixos on agafar-se. Se’ls proveeix d’una forma d’autoafirmació que contraresti la seva encara degradant marginació contemporània. “Bring your ancestry to life through your DNA. Discover your ancestral origins and trace your lineage with a personalized analysis of your DNA.” $149.5.  La democràcia capitalista els roba el present i els ven la ficció d’un passat, els fabrica una casa al cervell, un lloc al qual un dia, potser, tornar.

Badalona

La identitat és una tensió entre les expectatives del futur i el pes de la memòria. Entre preguntar-nos ‘qui sóc’ i respondre o bé d’on vinc o bé què vull hi ha un joc de distàncies que varia segons aquesta tensió. I com la identitat, el retorn tampoc és mai una qüestió binària. Jo que sóc de Badalona i ara he tornat a ocupar la que era la meva casa familiar, aquest cop, però, amb amics, descobreixo que del meu “retorn” a casa només en queden les formes, l’esquelet d’un espai que ja és un altre. Els llibres de medicina al despatx, els mobles o les rascades de les rajoles són restes arqueològiques de quan aquesta casa era casa meva i jo tenia 10 anys. Ara, les tasses de cafè comprades per internet, els abrics dels meus companys o el router de Movistar són noves presències que proclamen que això és casa nostra, ara i aquí, una casa diferent que s’ha sedimentat sobre de l’anterior. El veritable retorn a casa, el pur, només és possible en forma de record, és a dir, de ficció.

Mercè

El primer moment va ser molt difícil per a mi, perquè em sentia molt… No ho vaig saber veure fins aquella nit que vaig arribar a Barcelona, amb la meva mare que em va acompanyar. Vaig veure clar que allà passava una cosa que a mi em molestava moltíssim, no sabia exactament què, però era gairebé físic. Sentir que la meva mare marxava i que jo no tornava amb ella a Mallorca, o sigui que Mallorca ja quedava a una certa distància de mi i que s’havia tallat alguna cosa en aquell moment… Vaig pensar o bé baixo l’escala darrere la meva mare i deixo Barcelona del tot i me’n vaig a Mallorca, que eren les ganes que en tenia, o em quedo aquí. Vaig tancar-me en una habitació i vaig pensar: no sortiràs d’aquí. He de quedar-me perquè he de treballar i estudiar una sèrie de coses que estava segura que a Mallorca no hagués pogut fer.

Cançoner Obert: podcast obridor de cançons

Amb el meu amic Macià Florit hem començat un podcast sobre música. A cada capítol, parlem a fons d’una sola cançó amb els seus autors i productors. Intentem obrir-la en canal i descobrir la història que hi ha darrere del procés creatiu, d’assaig, de gravació i publicació. EÉs un format inspirat per un podcast que ens té enamorats: Songexploder. Nosaltres repliquem la idea a Catalunya i publiquem aquesta feina amb la bona gent del blog cultural Gent Normal.

Tenim una web amb ce trencada: cançonerobert.cat. El disseny senzillíssim del logotip i de la web l’hem fet entre els dos. Podreu trobar tots els capítols al Soundcloud i us podeu subscriure a través d’aquest enllaç (RSS).

Sobre les pors de fer i compartir a la xarxa

L’altre dia vaig escriure un petit text per a Sobresalientes sobre la vergonya que genera fer i compartir treballs amateur a la xarxa. El podeu llegir aquí.

La tecnologia ha fet que les eines creatives siguin extremadament més assequibles que fa uns anys. Un ordinador és una eina que et permet fer cinema, literatura, música o art sense inversions gegants. I, malgrat tot, el pànic creatiu segueix. Potser, fins i tot, aquesta facilitat d’accés alimenta encara més la sensació que el resultat no és suficentment bo, ja que el procés no ha sigut suficentment difícil i que ja hi ha molta gent dedicant-se a fer aquella mateixa cosa, probablement molt millor que tu.